Critical Texts
(ENG / CAT) Albert Mercadé (Art Critic / Crític d’art). 02/2014.
Miquel Wert: Drawing from the border
Drawing, Philip Rawson said, is due to a kinetic principle. Its basis is the movement, the stroke, the speed of thought chasing utopia, in which the vibration of the mistake is implied, the fragility of human movement. For too long we westerners have tried, under the enlightened refinement, to erase this principle: from the concealed drawings in the walls of Altamira, the medieval catacombs, beneath the frescoes of the chapels, in Michelangelo’s notes, in Rembrandt’s self-portraits, to their reappearance in the counterculture, in the comics, in the anthropologist, or in the notepad of the comedian. The work of Miquel Wert preserves this kinetic principle of drawing: their everyday scenes vibrate trapped in an indeterminate time lying somewhere between the myth and the marginal scene, revealed from some section of post-World War photography. Wert knows how to dignify the stroke leaving it to the depth and mystery: the gazes and gestures merge into volumes which in turn are related to nature which furthermore rests in an oasis of solitude and abandonment. The ability to fix the moment in the blurred border between time and space.
* * *
Miquel Wert: dibuixar des de la frontera
El dibuix, ho deia Philip Rawson, es deu a un principi cinètic. El seu fonament és el moviment, el traç, la velocitat de pensament perseguint la utopia, en la qual està implícita la vibració de l’error, la fragilitat del moviment humà. Durant massa temps a Occident hem intentat, sota el refinament il·lustrat, eliminar aquest principi fonamental del dibuix, que s’amagava a les parets d’Altamira, a les catacumbes medievals, sota els frescos de les ermites, en els apunts de Miquel Àngel, en els autoretrats de Rembrandt; i que en el pensament contemporani reemergeixen en la contracultura, en el còmic, en el creador antropòleg, en la llibreta del creador humorista. L’obra de Miquel Wert preserva aquest principi cinètic fonamental del dibuix: les seves escenes quotidianes vibren atrapades en un temps indeterminat, descansen en algun lloc entre el mite i l’escena marginal, destil·lades d’algun fragment de fotografia de postguerra mundial. Wert sap dignificar el traç abandonant-lo al misteri i a la profunditat: les mirades i gestos es fonen en volums, que al seu torn s’enllacen amb la natura, que al seu torn descansa en un oasi de solitud i abandó. La capacitat d’eternitzar l’instant a la frontera incerta entre el temps i l’espai.
(ENG / CAT) Alex Mitrani (Art historian and Curator / Historiador i curador d’art). 02/2014.
Facing the gloomy nostalgia of photography, painting traditionally offered a more physical view of people and their lives. But since Warhol and thereafter with Gerhard Richter, the presence of painting has been blended with the spectrality of photography, gathered in the high value of iconography in contemporary culture. The work of Miquel Wert sets out this issue. Something fades away and something remains at the same time in these images made by intermingled strokes of charcoal. The accuracy of the moment, the arbitrariness of the story makes us feel as being in front of a determinate instant, a time loaded with existence. But the white light at the background pollutes and dazzles us with an ethereal quality, a haunting fragility. The image becomes fascinating and impossible, permanent and incomplete, like the remains not from the past but from the future.
* * *
Enfront de la nostàlgia tètrica de la fotografia, la pintura oferia tradicionalment una evocació més carnal i física de les persones i les seves vides. Però des de Warhol i després amb Gerhard Richter la presència de la pintura s’ha amalgamat amb l’espectralitat de la fotografia, reunides en l’alt valor de la iconicitat en la cultura contemporània. L’obra de Miquel Wert parteix d’aquest problema. Quelcom s’esvaeix i quelcom perdura alhora en aquestes imatges construïdes amb un trenat de traços de carbonet. La precisió de l’instant, l’arbitrarietat de l’anècdota fan que tinguem la sensació de ser davant un moment precís, en un temps carregat d’existència; però la claror blanca del fons, per contrast, ens enlluerna i contamina d’una qualitat etèria, d’una fragilitat inquietant. La imatge esdevé fascinant i irresoluble, permanent i incompleta, com els vestigis, no del passat, sinó del futur.
(CAT) Andreu Gabriel i Tomàs (Escriptor, documentalista i col·laborador museístic). 25/04/2015.
En primer lloc, gràcies a tothom per haver vingut. Gràcies al Miquel en especial per haver-me ofert poder dir ara unes paraules i l’enhorabona més sincera tant a ell com a La Destil·leria, que han sabut projectar una exposició tan neta, ordenada i a la vegada lliure com aquesta.
No parlaré gaire. De fet, només voldria endinsar-me en dos aspectes diferents: el primer és sobre l’exposició en si i el segon, inevitable, és sobre la meva relació amb el Miquel, com a artista i amic.
* * *
Qui no conegui l’obra de Miquel Wert i la descobreixi amb aquesta exposició, està de sort. El que tenim aquí és una bona petita antologia, ben representativa, de tota la seva trajectòria: més de deu anys d’una carrera artística coherentíssima, en la qual Wert s’ha mantingut en un grau de qualitat difícil de mantenir, sobretot quan un té la perseverança de no deixar mai de treballar. El discurs de Wert, des de sempre, no ha tingut fissures: les seves obres sempre han partit, d’una manera o una altra, d’elements de l’imaginari comú, com són els de la composició i la «temàtica» del material fotogràfic familiar. La feina pictòrica des d’aquest material fotogràfic domèstic (sovint personal de l’autor, però de vegades, també, espigolat dels fons de capses de sabates de mercats d’objectes antics), consisteix a personalitzar i desfer aquest imaginari comú, estranyar-lo; treballar amb ell tècnicament per fer aflorar el misteri que hi ha darrere d’aquest tipus de representacions.
La combinació, per a mi, és excepcional: hi ha segurament l’equilibri perfecte entre l’obra assaig i l’obra, diguem-ne, emocionant. La institucionalització de les convencions que representa ens posa sobre la taula molts elements reflexius quasi teòrics –polítics i sociològics, sobretot–. Les preguntes que genera la seva obra són inacabables: què és una festa? Què és una família? Què és un acte públic? Què és una platja?… No se m’acut cap diferència rellevant entre el que diu l’obra de Wert i el que ens pugui dir un bon estudi antropològic seriós. Però, d’altra banda, i aquí trobo que és on resideix l’excepcionalitat de Wert, l’espectador del quadre marxarà amb alguna cosa més: podrà acabar realment emocionat. L’alt grau de reflexió que duen implícites les imatges de Wert no està renyida, ans tot el contrari, amb l’emoció. La identificació amb aquestes imatges comunes per a totes i tots, i el fet que parlin inevitablement del pas del temps, i, per tant, d’alguna manera, de la melangia i d’allò perdut (és habitual que es parli de l’obra de Wert com una obra que apel·la a certa fantasmagoria: els personatges que ens mostra, amb la convenció de la composició de la fotografia familiar, fàcilment els identifiquem amb ombres d’éssers –estimats, familiars com a mínim– que ja no hi són de la manera que la imatge icònica ens representa), no poden fer altra cosa que emocionar-nos.
* * *
Mirant un dels seus quadres, ja es pot veure el grau d’exigència i treball de Wert. L’exposició, meticulosa, té el mèrit de traslladar en la seva estructura i execució també aquest perfeccionisme incansable de l’artista.
Es tracta del grau d’exigència que sempre ha acompanyat la feina de Miquel Wert i el que, de fet, ha aconseguit que hagi pogut tenir una carrera interrompuda durant més de deu anys. Ell mateix ho ha comentat alguna vegada: la creació artística és, sense cap mena de dubte, un acte de resistència. I només es pot aconseguir, en el dia a dia, renunciant a certes coses, sobretot pel que fa al nivell de vida. Wert així ho va escollir, pel bé de la seva trajectòria.
I ja he dit més d’un cop «trajectòria»; en efecte, aquesta feinada i meticulositat de Wert també es poden veure en el que és la seva trajectòria, és a dir, en la seva evolució. Així és: a poc a poc i amb bona lletra, sense abandonar el seu camí gràcies a la tenacitat i convicció que es trobava en la via que ell va escollir, sempre ha anat evolucionant.
Us animo a veure aquesta evolució en els quadres de què podeu gaudir aquí i, si teniu algun dubte sobre el significat de la seva obra o el seu procés de creació, no crec que el destorbi gaire si li ho pregunteu a ell directament, ja que (encara que sempre és difícil explicar en paraules el que és un art plàstic eminentment visual) Wert té la virtut pedagògica d’esforçar-se amb entusiasme en les seves respostes.
Per acabar del tot, però encara en aquest sentit, només voldria afegir que aquest entusiasme contagiós de Miquel Wert, a mi, personalment, m’ha ajudat i encoratjat moltíssimes vegades. Tant la seva obra com la relació que ell té amb la seva vida artística, que és il·lusionada i lliure d’una banda (segurament com hauria de ser qualsevol tipus de vida artística que vulgui valer la pena), i sempre seriosa de l’altra, pot ser una font de motivació per als que es proposin construir algun tipus de discurs artístic o creatiu. Si el coneixes, ell, personalment, s’encarregarà d’animar-te a tirar-te a la piscina, però crec que també ho farà la seva obra, ja que sempre s’hi entreveu un emocionant procés de creació que no pot ser més motivador.
Moltes gràcies a tothom per venir; estic convençut que gaudireu de l’exposició.
(CAT) X. De Luca (Art historian / Historiador d’art). 06/2009.
“Els seus dibuixos i les seves pintures ens presenten unes escenes intemporals, on els personatges apareixen desdibuixats com protagonistes d’un somni que està tenint lloc. A més, l’ús del blanc i negre, que predomina dins de la seva obra, reforça aquesta visió onírica.
Escenes familiars on veiem, com per un petit forat, les accions més senzilles de la vida quotidiana: Preparar el pa, anar en bicicleta, reparar unes sabates, descansar al camp. Totes ens transmeten un ritme pausat, una certa pau que ens permet gaudir dels petits plaers de la vida.
La seva trajectòria artística ha anat donant cos a la seva obra. Als dibuixos preparatoris i a les pintures, l’acompanyen les fotografies, els murals sobre façanes trobades, que permeten obrir pas a la imaginació, reinterpretar els espais públics amb aquestes escenes privades.
Els estudis de seqüència animat i els flipbooks ens donen, a partir de la imatge fixa, la il·lusió del moviment, un pas endavant cap a un discurs narratiu, que pretén donar més informació sobre aquestes accions. Són noves vies d’expressió, molt més cinematogràfiques.”
(ITA) KGallery (Italy). 04/2009.
“Il lavoro di Miquel Wert, spagnolo di Barcellona classe 1982, verrà invece presentato nella Project Room. Miquel usa olio e carboncino per dipingere tele nelle quali sembra lavorare per sottrazione. Sottrazione prima di tutto del colore, attraverso un processo che porta alla creazione di dipinti più simili a fotogrammi anemici, usati per rappresentare un quotidiano di difficile datazione, comunque condivisibile, sospeso in una dimensione immaginaria a cavallo tra l’incubo e la visione, tra il ricordo famigliare e la ripetitiva banalità. Dal processo di sottrazione discende poi anche una tendenza alla ricerca del rigore formale. Oltre a lavorare su tela e su carta, Wert ha anche realizzato manualmente alcuni flipbooks, piccole “macchine del cinema” che richiamano alla mente i giochi autoprodotti dell’infanzia di ognuno e che assumono in questo caso le sembianze di piccole scatole del tempo.”
